Plaga de Rivera

“La Plaga de la Ribera” és el segon conte del recull d’en Jesús Moncada: El Cafè de la Granota. És un conte escrit en format de carta. En Jeroni Salses i Santapiga, l’agutzil de Mequinensa, escriu una carta al director de la presó de Lleida. El format del conte, per tant, són diferents paràgrafs de monòleg d’en Jeroni tot i que afegeix interrogacions i exclamacions imitant un diàleg amb el director que per tant no respondrà. També trobem un diàleg cap al final del conte d’ell amb en Valerià, que donarà lloc a un paràgraf on en Jeroni transcriurà el monòleg d’en Valerià en primera persona. Trobem també al final l’assignatura d’en Jeroni, cosa que ens confirma que és una carta.

Aquest conte té com a títol el pseudònim d’en Valerià, un malapte lladre de la comarca qui ha estat empresonat a la Casa de la Vila. En Valerià és el motiu per el qual en Jeroni Salses escriu aquesta carta.

Argument:

En Jeroni escriu una carta al director de la presó de Lleida. Tot i que el tema principal de la carta era la demanda d’ajut envers en Valerià, Jeroni li aporta gran informació sobre en Valerià i les reformes de l’Ajuntament, com també es presenta el seu ofici.

Així doncs, en el primer paràgraf en Jeroni fa la seva presentació i descriu el seu ofici. Vol fer veure al director de la presó de Lleida que és el millor agutzil que pugui trobar. Per fer-ho critica als agutzils de les viles dels voltants dient que pregonen igual una bona notícia com una de dolenta. De igual forma, ell alaba totes les seves accions com a bones, dient com ell amb un sol cop d’ull a la notícia està preparat per donar el pregó, i posant com  a exemple el fet que si ell pregona sardina fresca tothom en menjaria aquella nit. També li explica la gran feinada que li va costar aprendre a ser un bon agutzil i com un botó mal cordat o una corbata torta pot fer fracassar la millor veu.

Seguidament li explica com feia temps que volien enderrocar la Casa de la Vila per construir-hi una de nova, però que es va anar deixant fins que al final el paviment del saló d’actes, durant una reunió del ple de l’Ajuntament, va cedir. No van haver més que trencadisses però allò va desencadenar les obres. Degut a això i com no tenien un lloc on guardar tota la paperassa i els mobles, els regidors i el funcionaris se’ls van repartir per guardar-los fins estrenar la nova Casa de la Vila. I és així com en Jeroni va acabar acollint a casa seva el pres que tenien a la garjola de la Casa de la Vila, en Valerià,  juntament amb un retrat del rei i altres pertinences.

Després li parla de la seva dona i de la seva reacció al veure el lot que li havia tocat. Va queixar-se ja que ella no volia un delinqüent a casa però en Jeroni va acabar convencent-la. Explica seguidament com van guardar les seves possessions: a l’habitació dels mals endreços hi van ficar la meitat del cadastre i a la dels hostes la resta dels arxius, els cap grossos de la festa major i en Valerià. El retrat del rei el van penjar per respecte a la capçalera del llit, tot i que el van acabar transportant al menjador ja que els hi feia vergonya despullar-se davant Sa Majestat.

A continuació parla sobre l’evolució respecte a en Valerià. Primer vivien amb la por al cos pensant que s’escaparia però, als tres mesos ja vivien tots tres com una família. En Valerià menjava a taula amb ells i ajudava a l’Elisenda a fer els treballs de casa, fins i tot els hi va pintar les parets de l’habitació. Jeroni doncs, transcriu el monòleg trist i desconsolat d’en Valerià en el que li explica com és un maldestre a l’hora de robar. Ell des de petit ja volia ser un delinqüent de categoria i no ho aconseguia ja que sempre que feia una trapelleria li sortia malament.

Finalment a l’últim paràgraf i desprès de tota l’explicació, en Jeroni narra el motiu real pel qual a escrit la carta. Proposa al director de la presó de Lleida que acolli a pensió completa en Valerià perquè pugui aprendre l’ofici de delinqüent. Jeroni es justifica dient que al no tenir fills, l’Elisenda i ell, volen ajudar al pobre Valerià a millorar com a delinqüent, per fer d’ell un home de profit. Per això li demanen que, ja que delinqüents a la vila professionals no n’hi ha, ell li pugui garantir un de la presó.

En l’última frase Jeroni s’acomiada i demana la resposta a la carta, seguidament la seva assignatura, és a dir, el seu nom.

Personatges:

En aquest conte trobem pocs personatges. El principal és en Jeroni qui escriu la carta, i seguidament en Valerià, la Plaga de la Ribera, qui és el motiu pel qual s’escriu aquesta carta. Altres personatges que trobem són l’Elisenda, la dona d’en Jeroni, i el director de la presó de Lleida del qual no sabem en nom però és el destinatari de la carta.

En Jeroni és l’agutzil de la vila des de fa més de trenta anys, un home treballador i té una bona conducta respecte als ciutadans. Tot i això té un caràcter entonat, ja que critica els agutzils de les viles dels voltants però ell sempre és qui millor realitza l’ofici. S’alava ell mateix, dient que és el millor de tots i que ningú pot queixar-se d’ell.  

En Valerià, àlies la Plaga de la Ribera, és un maldestre lladre de la Vila que va ser empresonat a la garjola de la Casa de la Vila quan va voler robar un tractor, i al escapar se li aturà en mig de la plaça de l’Església i en comptes de dissimular, ja que la gent es pensava que era un pagès foraster, va acabar cridant el seu nom i rendint-se. És un home que no va donar guerra a en Jeroni quan va mudar-se a viure amb ell, a més a més era molt bo fent sopes i pintant les habitacions. Era realment eficaç en quant a coses honrades. Però ell estava realment trist i desconsolat ja que la seva il·lusió des de petit sempre havia sigut ser un delinqüent reconegut mundialment, però no havia arribat a ser ni un bon pispa ja que cada vegada que volia fer una trapelleria li sortia malament. Trobem exemples de les seves maldestres trapelleries com: sembrar un bancal de marihuana i un ramat de cabres se’l cruspeix, passar tres hores rebentant el pany d’una sucursal bancària cuidant que no saltés l’alarma i equivocar-se de porta i finalment el robatori fallit del tractor.

L’Elisenda és la dona d’en Jeroni. Ella és una bona dona, però de tant en tant es posa tossuda. Ella en un principi no volia viure amb un delinqüent, però finalment està d’acord amb en Jeroni in volen gastar-se els seus diners estalviats en ell i la seva educació amb a delinqüent.

Del destinatari de la carta, el director de la presó de Lleida no ens dóna cap informació.

Característiques:

“La Plaga de la Rivera” està escrit en primera persona ja que és una carta que escriu en Jeroni, destinada a ser llegida pel director de la presó. Està composta per un llarg monòleg d’en Jeroni tot i que introdueix un de petit d’en Valerià. Tota la narració està escrita en un mateix dia, tot i que fa referència a fets que havien passat feia tres mesos abans.

Recursos:

Aquesta narració està escrita en forma de carta, per tant tot és un monòleg d’en Jeroni. Trobem molta descripció, tant quan ell explica el seu ofici de agutzil, en el moment que descriu com realitza la seva feina; quan descriu com la Casa de la Vila cedeix i tots els objectes que ells se’n porta a casa i tota la informació que dóna sobre on posa cada objecte; i quan descriu a en Valerià. També trobem un diàleg entre en Jeroni i en Valerià que donarà lloc al seu monòleg.

Finalment cal dir que el recurs literari més utilitzat per Jesús Moncada en aquest conte és la ironia. Trobem grans trets d’ironia durant els últims paràgrafs del conte. En el moment en que en Jeroni parla de fer d’en Valerià un home de profit ajudant-lo a ser un bon delinqüent, i dient que vol que vagui a la presó per aprendre l’especialitat de delinqüència que més li agradi,  ja que sabem que ser un delinqüent no és ser un persona de profit, sinó tot el contrari; com tampoc és un ofici amb especialitats, sinó tot el contrari. També trobem la ironia en el monòleg d’en Valerià, ja que està trist i desolat degut que és molt bo sent honrat però en canvi és un maldestre sent un delinqüent, tot i ser la seva il·lusió des de petit, tenint en compte que ser delinqüent no hauria de ser precisament una il·lusió per ningú. Aquests trets irònics que presenta el text són els que els hi dóna el to humorístic. 

Símbols:

El conte s’inicia amb els protagonista descrivint allò que per als pobles és mètode més utilitzats, més aviat a l’antiguitat, aquest són els pregons.  El personatge critica las joves pregoners afirmant que no són como ho eren abans. Amb això l’autor dona vol donar a entendre la degradació dels mètodes antics encara presents i així advertir la importància de petits costums propis de les festes del poble, que fa que el poble tingui la seva pròpia marca.

D’altra banda tenim la col·laboració del poble, les solucions que proposen per no alterar l’ordre comú. Aquesta solució és la repartició de  les coses de l’ajuntament. Això és propi d’un poble, on cadascú no mira pel seu interès, si més no, per el benestar de tothom.

Comentari:

“La Plaga de la Ribera” és un conte en forma de carta, que escriu en Jeroni Salses al director de la presó de Lleida. Té, per tant, format de carta. És un monòleg d’en Jeroni on explica com degut a les obres a l’Ajuntament ell ha hagut d’acollir a en Valerià, àlies la Plaga de la Ribera, a casa seva.

Durant aquesta explicació en Jeroni utilitza interrogacions i exclamacions sense esperar resposta dirigides al director de la presó. També deixa veure la seva personalitat entonada explicant el seu ofici de agutzil ja que sempre ell és qui millor realitza aquest ofici. Al explicar el moment en que arriba a casa seva amb les seves corresponents pertinences introdueix a la narració a al seva dona, l’Elisenda qui és nega en un principi però acabarà cedint. Seguidament trobem una llarga descripció del comportament d’en Valerià qui primerament donava desconfiança a en Jeroni i l’Elisenda per si fugia, tot i que ell no donava pas cap guerra, però que desprès acabarà integrat a la família. Ajudarà a l’Elisenda a fer les feines de casa i fins i tot menjarà a taula amb ells.

Seguidament, apareixerà un petit diàleg d’en Jeroni amb en Valerià que provocarà un monòleg d’aquest. El monòleg d’en Valerià estarà ple d’ironia ja que es mostrarà trist i desolat pel fet que no aconsegueix ser un bon delinqüent tot i ser la il·lusió de la seva infantesa. Es queixarà degut a que és molt eficaç fent coses honestes però en canvi és maldestre per les trapelleries.

Finalment en Jeroni tornarà amb el seu monòleg i deixarà veure la vertadera raó de la seva carta, també ple d’ironia. Ell demanarà al director de la presó que aculli a en Valerià per fer d’ell un home de profit, i que pugui aprendre l’especialitat de delinqüència que més li agradi. Aquest to d’ironia és el motiu pel qual aquest conte té traces humorístiques.

És un conte que emprant la ironia té un to humorístic i absurd davant tot el conte, que provoca que sigui un conte humorístic. L’ús del to absurd es veu reflectit al llarg de tot el conte donat que explica situacions poc comuns en el món real, com la presència de un lladre maldestre que vol ser un delinqüent professional.  Aquesta situació juntament amb l’objectiu de la carta; d’ingressar-lo pagant perquè aprengui dels millors delinqüents; són situacions que al món real no són comuns, perquè un delinqüent és que fa quelcom dolent i per tant ha de rebre un càstig i no pas ser vist com una professió.

Pel que fa al gust personal, és un conte molt divertit que ha aconseguit atreure al lector a continuar i llegint, i així passar una bona estona.

Un barril de sabó moll

PRESENTACIÓ

A continuació podreu llegir el comentari del conte Un barril de sabó moll, que pertany a l’obra de El cafè de la Granota de Jesús Moncada.

El comentari es troba dividit en 4 parts. La primera, la contextualització, on parlarem sobre el l’origen de l’obra, el gènere, les al·lusions simbòliques, etc.; d’aquesta manera constituïm una descripció externa del text on exposem la nostra primera impressió global del conte. A la segona part, expliquem la estructura del conte, els elements que apareixen, etc. Després, continuarem parlant sobre la temàtica i els personatges de l’obra, els analitzarem i donarem una descripció en base a la seva participació en l’obra. En l’última part, oferirem una explicació sobre els aspectes formals del conte, és a dir, els recursos topogràfics i lingüístics.

 I per últim, hem redactat un resum-conclusió on inclourem la impressió que ha causat el text en nosaltres.

 

CONTEXTUALITZACIÓ

Com ja hem dit abans el conte forma part d’un conjunt de 14 contes que constitueixen l’obra El Cafè de la Granota, de Jesús Moncada. L’escriptor aragonès ha estat un dels autors catalans més traduïts de la literatura catalana, el que li va suposar el nomenament de “Fill predilecte” del poble Mequinensa.

Aquesta dada és important ja que és aquest poble, el de Mequinensa, l’escenari de tots els contes. Moncada aprofita els anys que va viure en aquesta poble lleidatà per explicar amb fluïdesa cada racó del poble. D’aquesta manera, Mequinensa es constitueix com un univers literari  on  tots els personatges es coneixien. Si volem situar el conte en una època de la història de la literatura catalana, hem d’esmentar que la literatura catalana en aquells anys (anys 50 aproximadament), va estar marcada pels autors de l’exili i per la repressió cultural franquista. Juntament amb altres autors com Josep Pla i Casadevall o Joan Triadú i Font, Jesús Moncada va unir-se al grup d’autors que escrivien les sobres per reivindicar la seva llengua.

Sobre el gènere literari del conte, es difícil atribuir-lo a cap, però si analitzem una mica la seva estructura podem deduir que es tracta d’un relat del costumisme. El costumisme el podríem explicar com una intenció de reflectir costums socials sense explicar-los ni analitzar-los. D’aquesta es constitueix una descripció del més extern de la vida quotidiana. A més a més podem veure que el conte està estructurat per tres parts: el plantejament, el nus i el desenllaç.

El conte comença situant-nos en un dia gris i fosc al matí, on l’escena narrada per un narrador intern i testimoni dels fets, esdevé al molló del Pedret i al carreró de Sant Francesc, el carrer principal del poble. D’altra banda, el cafè de l’Alexandre i la barberia del Miquel suposem escenaris secundaris.

 

EL SIGNIFICAT I L’ESTRUCTURA DEL TEXT

El conte del barril de saó moll s’organitza en l’estructura clàssica dels relats, on hi ha un plantejament, un nus, i un desenllaç. Segons això, l’obra en prosa de Moncada queda etiquetada com un relat costumista on l’autor exposa la història d’en Florenci i del seu cap, en Pere Camps.

En la majoria dels contes, Moncada deixa veure un to de ironia i de vegades sarcasme en el llenguatge que utilitza. En aquest cas, potser costa un mica més localitzar aquest to, però el que si que veiem clarament és una trama on es planteja als treballadors sotmesos al mal geni del seu amo; un desenvolupament de la història on el Florenci adquireix protagonisme en els fets que poden marcar un abans i un després respecte la seva submissió al Pere Camps; finalment, el conte conclou amb en Florenci resignat i amb tot el poble mofant-se d’ell. Però Moncada en comptes de compadir-se del Florenci, el que fa es donar-li aquest punt d’ironia amb elements com la pluja que fan més dramàtica l’escena o el sobrenom que rep, el Sísif de la Ribera. Aquest apunt mitològic fa referència a un personatge de la Grècia mitològica que va ser castigat havent de pujar un pedra gegant per una pendent durant tota la eternitat.

El conte es va accelerant a mesura que van apareixent personatges, alguns que dialoguen amb el Florenci i altres que només es burlen d’ell. Així doncs, com hem dit abans al conte hi predomina una trama narrativa amb un to de burla que explica els fets protagonitzats pel Florenci i el seu cap.

 

TEMÀTICA I PERSONATGES

Primer parlarem sobre el títol de l’obra i el seu sentit. Com ja hem dit abans el títol de l’obra és el de Un barril de sabó moll. Una de les qüestions més debatudes sobre aquest conte és si quan va caure el barril de sabó sobre en Pere Camps, va ser un accident o si en Florenci ho va fer intencionalment.

Hem volgut incloure aquesta part ja que creiem que la resposta a aquesta es troba en el títol i en el seu sentit. Primer, recordem un altre cop el títol: Un barril de SABÓ MOLL. Si fem una mica de memòria recordarem que durant la pujada del sabó pel carrer principal va començar a ploure el que va provocar que els barril de sabó es mullessin  i com tots sabem, el sabó mullat rellisca bastant i, potser, va ser aquest el motiu pel qual li va caure el barril a en Florenci; per culpa del sabó moll.

Sobre la temàtica hem de dir que el conte en proposa dues. La primera podria tenir una doble interpretació i es basaria en els fets de que el barril acabés sobre en Pere Camps, en el cas de que el Florenci hagués deixat caure el barril intencionadament podríem parlar d’una fam de venjança; però com ja hem dit abans, nosaltres defensem la innocència d’en Florenci i ens decantem per la segona interpretació: la justícia del destí. D’altra banda, la segona temàtica a considerar pot ser la facilitat amb la que s’estén un rumor, ja que en el conte la història del Florenci i el barril s’estén amb gran rapidesa.

En referència al temps de l’obra, podem dir que els fets succeeixen durant la dècada entre els anys cinquanta i seixanta, durant el matí d’un dia plujós. Sobre la veu narrativa hem de dir que durant tot el conte és la mateixa, un narrador intern que participa com a testimoni dels fets i que explica la història a un segon.

En el cas de l’ambient, Moncada l’ha caracteritzat de manera que l’escenari fos perfecte per aquests fets: Un carrer principal, on tota la gent del poble serien testimonis dels fets. A més a més, l’autor afegeix un toc de dramatisme amb un clima gris amb el que finalitza l’ambient del conte.

A continuació parlarem sobre els personatges que hi participen en el conte. Per explicar-los hem decidit classificar-los en 3 blocs.

El primer bloc està constituït pels treballadors de la mina i pels mariners, entre els quals podem trobar en primer lloc a en Pere Camps, el patró de la tots els mariners. Aquest personatge és conegut al poble pel seu caràcter violent i aspre (de fet tothom té por d'anar amb ell). El següent  personatge que destaquem és en Florenci, aquest és un dels peons a qui en Pere Camps ordena pujar el barril de sabó moll fins a la botiga de Adelaida, cal recordar també que aquest és el personatge en el qual es centra tota la temàtica del conte.

El segon bloc està constituït pels veïns del poble, personatges que bàsicament es burlen d'en Florenci. Entre els veïns podem destacar a Clenxa, amb qui en Florenci manté una conversa on es burlen d’en Pere Camps, la Marieta que es la xafardera del poble i en Teodor, que en un moment compara a en Florenci amb el personatge de llegenda, abans esmentat, Sísif, que al igual que en Florenci va haver una pedra per una pendent.

L'últim bloc està constituït únicament per en Vell Cristòfol que és l'home que narra les histories de la vila al cafè com si hagués estat un espectador dels fets tot i que una part de la historia l'ha sentida per la gent del poble.

Sobre els personatges hem de dir, que hem inclòs els que hem considerat més participatius al conte, tot i que sabem que aquest és un dels contes on l’aparició de personatges és molt abundant.

 

ASPECTES FORMALS DEL TEXT

Durant la lectura del conte podem apreciar les característiques que aquest té, i que es poden ajudar a entendre millor el conte.

Una de les característiques que podem trobar al llarg de la historia és que l'autor Jesús Moncada va descrivint detalladament els diferents llocs per on passa en Florenci i descriu la reacció d'alguns personatges com per exemple:

Un dels trets més important i destacats del conte és que Moncada al llarg de tota la història ca descrivint detalladament els diferents llocs per on passa en Florenci, així com la reacció d’alguns dels personatges. Com ja vam dir abans, això es deu a que l’autor va passar bastants anys de la seva infantesa en aquest poble. Però vegem algun exemple:

-“Setanta quilos de sabó, el barril i l'aiguat que baixava en aquell moment pel mig del carreró són una barreja de coscó.”

 -“El carreró de San Francesc és en mes costerut dels que travessen la vila de dalt a baix, seguint el pendent de la serra, i van morir a l’Ebre”.

L'autor alhora també introdueix breus diàlegs que serveixen per emfatitzar l’actitud dels personatges d'en Pere Camps i d'en Florenci.

Un altre tret que també cal esmentar és el vocabulari que apareix al conte, el qual pertany al llenguatge propi de del poble de Mequinensa. Aquests són alguns dels exemples:

Ø  A FREC DE: gairebé tocant

Ø  ATACONAR: fer a algú objecte de burla.

Ø  BEFA: burla.

Ø  CALOI: persona indefensa.

Ø  LLAÜT: embarcació de poc tonatge .

Ø  RETRUNYIR: fer soroll mort fort.

Ø  XOLLAR: tallar els cabells d’un animal.

Però a part del vocabulari, tothom utilitza un vocabulari que denota bastanta confiança entre els personatges, el que fa suposar que la majoria es coneixen.

Per acabar aquest apartat, hem de fer referència a una tipologia metafòrica del conte. Això es pot veure en la figura del Florenci com a metàfora de la submissió a un superior i suposa un debat sobre la manera en que ha d’actuar en Florenci, si ha de rebel·lar-se com ja van fer altres o si ha de resignar-se i acceptar le seva “inferioritat” respecte en Pere Camps.

 

RESUM-CONLCUSIÓ

Per últim ens agradaria oferir un breu resumen que presenta les bases del conte de manera de sintètica:

Al poble de Mequinensa tenien la tradició que els navegants portessin sabó moll al poble ja que en aquest no n’hi havia.

Tot comença quan els llaüts arriben al poble i han de descarregar la mercaderia. En Pere Camps s’enfada perquè triguen molt i perquè, amés a més, no ho fan be; per això el narrador compara antics llaüters que baixaven els barrils en un tres i no res. En Florenci un d’ells, no te la sang molt calenta com per tal de respondre als crits del seu cap, en Pere Camp i aquest se’n riu una mica d’ell. En Pere Camp ordena a en Florenci que pugi el barril de sabó fins la botiga de l’Adelaida. De camí a la botiga es troba a divers gent del poble que se’n riu d’ell i fan comentaris per provocar en Florenci per tal que es reveli contra en Pere Camp, ja que aquest el tenia més lligat que un gos i amb una escridassada l’acovardia.

De sobte comença a ploure i a en Florenci se li rellisca el barril carrer avall i s’esclafa al cafè de l’Alexandre.

En Pere Camp s’enfada molts però la gent li diu que això li pot passar a qualsevol i que no es pas culpa d’en Florenci.

I per la nostra part una petita conclusió sobre el que ens ha semblat el conte:

Finalment, com a crítica on expliquem el que en ha semblat el conte podem dir que el conte de Jesús Moncada titulat "Un barril de sabó moll" es un conte que expressa d'alguna manera la manera de viure de les persones del poble i que pràcticament durant tot el conte es centra en el barril tan en la pujada com en la baixada quan acaba esclafat. El conte ens ha semblat entretingut i a la vegada graciós pel fet de que al principi els vilatans al principi es riguin d'en Florenci i al final l’acabin defensant.

 

Erick Gualpa i Fabio Ferreira

 

 

Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana

Informe provisional sobre la correguda d'Elies

"L’Elies Santapau va eixir d’escopetada de casa seva, al 

cap de dalt de la costera del Forn, i va iniciar la 

correguda desenfrenada i memorable a través de la vila 

que deixà esbalaïts els veïns que la presenciaren." 

<<INFORME PROVISIONAL SOBRE LA CORREGUDA D’ELIES>>

<<Informe provisional de la correguda de l’Elies>> és un dels contes del Cafè de la Granota de Jesús Moncada. En aquest relat, ens narra els pocs minuts que va durar la correguda d’Elies Santapau entre casa seva i el cafè de Silveri, lloc de parada dels autocars de la línia de Lleida. El cronista ens el presenta l’obra intentant esbrinar a quina hora comença la correguda d’Elies, el trajecte seguit i quines condicions el van poder condicionar. Ja cap al final del relat descobrim que l’Elies va fer la correguda fins a l’estació, al costat del cafè de Silveri, per avisar a l’ordinari de que no portés les medicines per a la seva dona, ja que aquesta havia empitjorat i no passaria d’aquell mig dia.

Un cop llegit el conte, el lector passa de tenir la idea d’un títol amb un contingut sexual per la paraula, correguda, a entendre el perquè del títol. Nosaltres creiem que l’autor utilitza aquesta provocació sexual per incitar al lector a llegir-lo, encara que aquest després s’adoni que el relat no té cap contingut sexual.

Durant la història trobem molts personatges que ens aporten detalls sobre la correguda d’Elies. El personatge principal, l’Elies, és el marit de la Joana, i és el focus del relat. Un altre personatge important és el cronista, qui comença amb la investigació però no aporta cap dada concloent. El cronista és conscient del seu propi paper dins la narració i només refereix uns fets passats i admet no poder establir-ne l’hora exacta, però expressa que van succeir un <<vint-i-tres de juliol, dimarts>>. Després trobem altres personatges com el ferrer, Victor Cardona, o la venedora de fruita i verdures, la Vella Antònia. Gràcies a aquests personatges l’ambient rural queda esmentat en localitzacions com ara carrer Major, plaça de l’Església, mercat, porxos, etc. Aquests llocs retraten el poble de Mequinensa i qualsevol mequinensà que hagués conegut la vila vella, llegint aquestes localitzacions les reconeixeria immediatament. D’altra banda els oficis a què fa referència el conte, com per exemple la ferreria, ens remeten a un temps que és coherent amb la data esmentada. Si més no, Jesús Moncada, ens mostra els fets dels relats en un lloc que ell coneix molt bé i que ha format part dels anys de la seva adolescència, Mequinensa.

Veiem que les versions sobre el temps emprat i el recorregut realitzat no van més enllà de cinc minuts i uns quants metres de diferència. Però el cronista, per a donar més èmfasi a la correguda, encara planteja dos condicionants més, la temperatura i el vent. Per exemple: << a l’hora d’escatir si aquell dia bufava el cerç o la gabinada, qüestió de primera categoria i amb influència evidents sobre la velocitat del corredor...>> Podem observar com li dóna més emoció al relat afegint l’acció del vent.

Pel que fa els recursos literaris i l’estil, Jesús Moncada utilitza mots mequinensans com seria el exemple:

• Feia una calor de torradora: feia molta calor. 
• Bufava el cerç o la garbinada: Bufava el vent de Garbí o el Mestral (dos vents de l’oest). 
• Calcer: sabater 
• Guipava: veure 
• Cigar: cigarreta 
• Acaçar lladrucant: seguir bordant 
• Sense solta ni volta: sense sentit 

També podem trobar el to irònic comú al Cafè de la Granota com per exemple:

•  “En punt, noi, en aquell instant acabava de veure l’hora al rellotge del campanar”. Igual que el Juliet que sostenia el rem de la bestia, també va afirmar que eren tres quarts i cinc, basant-se també en el rellotge de la torre. 
• Ara bé, el forner, enfeinat aleshores a descarregar una carretada de sacs de farina a la porta de la fleca, davant mateix de la ferreria, i que així mateix acabava de veure l’hora al campanar, jura per la salut de diversos membres de la seva família [...]que amb prou feines faltaven dotze minuts per a les nou. [...] 

Creiem que el tema d’aquest capítol no està massa determinat. En la nostra opinió, el tema seria la estimació de l’Elies cap a la seva dona, però també l’assumpte dels diners, ja que si la seva dona s’està morint, el més normal seria quedar.-se a casa amb ella, però aquest corre per dir-li al seu amic que no caldran les medecines. Considerem que la reacció de L'Elies no va ser gens encertada ja que el metge havia sentenciat que la seva dona, la Joana, malalta des de fa temps, no es podria salvar i que no passaria d'aquell migdia, i ell es va preocupar més d'anar a fer la correguda per dir-li a l'ordinari que no li portés les medicines, clarament per estalviar-se els diners. 

Concloent, creiem que el títol es força atractiu i fa que el lector vulgui llegir-lo per curiositat. Però un cop llegeixes el relat, ens ha deixat insatisfets, ja que l’autor, no aconsegueix donar-li força a l’enigma de la correguda i al final acaba d’una manera molt lamentable, ja que cap marit deixa a la seva dona quan aquesta esta apunt de morir i menys encara per una qüestió tan materialista, això reflecteix el món en el qual vivim i com una persona deixa de banda les seves qualitats humanes i morals per quatre bitllets contaminats.

Antonio Rodríguez i Raquel Gómez

Futbol de ribera

Judith Peñalver i Jeanine Larrosa 

El futbol de Ribera és un conte de la novel•la el cafè de la granota, és exactament el sisè conte.

El conte és una crònica, i es desenvolupa en les Terres de l’Ebre, Mequinensa, Franja de Ponent i més con concretament en un camp de futbol. L’any en el que es troba situat el conte és el 1958 i s’explica 20 anys més tard a través d’una fotografia.

El tema del conte es basa en una crítica contra l’estat i les institucions governamentals a través del futbol.

El relat ens explica que en un camp de futbol situat a la Mequinensa, a la vora dels rius Ebre i Segre un dia el qual el Segre estava més cabalós del normal, a causa de la pluja, es va celebrar un partit de futbol amb un equip del desert del Monegres.

L’àrbitre està a favor de l’equip dels Monegres i comencen a cridar en contra del govern dictatorial i les seves institucions.

Quan l’equip local perdia, una gran ona d’aigua va caure sobre aquesta localitat, l’equip local que estaven acostumats a l’aigua i a jugar sobre grans inundacions, van poder seguir jugant amb gran facilitat davant dels nois de secà que no van poder fer gaire cosa més que mirar el partit. Guanyant així 6 a 2 l’equip local.

En aquest conte apareixen diferents personatges; un és el Cristòfol que és el narrador del conte, un altre és la Tadislau Saboja que és la fotògrafa, Oriol Castells que és l’autor del crit, Tomàs Valldebó que és Tomasa la torera i per últim l’amo del Café de la Granota el Prexedes.

El conte utilitza un vocabulari autòcton de les terres de l’Ebre i de la Franja de Ponent. També utilitzen expressions locals de Mequinensa i territorials, de les terres occidentals.

A nosaltres el conte ens ha semblat força difícil d’entendre per part del vocabulari i del que volia aportar el relat, per això, va ser necessari lleguirse el conte dues vegades. Finalment, una vegada analitzat aquest conte, ens ha semblat molt interessant i amb molt tema a dir al marge del futbol encara que el conte estigui basat en l''ambit que envolta aquest esport.

Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues

 

"El Cafè de la Granota" és una obra de Jesús Moncada que consta de 14 petit contes que l'integren. Tots els contes estan impregnats d'uns elements que fan que es creï una unitat i, així, aconseguir una gran homogeneïtat. L'escrenari gràfic del llibre és la vila de Mequinensa, encara que també fa referència a poblacions properes (Lleida, Fraga, Torrent de Cinca, Faió, Tortosa...) en el seus cafès, carrers, places, mines del terme municipals, llaüts amarrats als molls de l'Ebre. Els personatges (llaüters, minaires, pagesos, botiguers, etc) són habitants de la vila de Mequinensa.
L’acció se situa en la dècada dels anys cinquanta i principis de la els seixanta del segle passat.  És un ambient de repressió i opressió política que transpuen les narracions. Per una altra banda, en els textos hi ha referències explícites a la dictadura i al franquisme.
L’objectiu de l’estil dels contes és  ser una lectura ràpida, concisa (encara que siguin de quinze pàgines). La seva missió és transmetre el que es vol dir amb les paraules precises i pàgines justes. A més, busca que els contes siguin enginyosos i sorprenents. Per tant, el que caracteritza els escrits és l’agilitat i la concisió expositiva. La digressió i el circumloqui són deixats de banda per no barrejar històries.

“Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues” és el setè conte del Cafè de la Granota. El títol ve donat a partir de l’eix sobre el que tracta la història. És tracta d’una carta escrita pel Miquel Garrigues dirigida a la mort, a la qui es dirigeix com a “Senyora Mort”. Aquest conte és un soliloqui epistolar d’en Miquel Garrigues escrit en prosa. Un soliloqui no permet  que l’interlocutor participi o respongui, transmet pensament o emocions. Es tracta d’una declamació subjectiva de valor psicològic ja que ens permet accedir a l’interior del subjecte en qüestió. I per aquest motiu el soliloqui té una carrega despectiva perquè sol estar associat a la bogeria.
Miquel Garrigues és per tant, el narrador intern i alhora protagonista, ja que és qui ens explica la història al mateix temps que escriu la carta. Llavors, el narrador fa un repàs a la història de la vila des d’abans de la Guerra del Francès fins a un període actual en què el narrador/protagonista està jubilat.

En Miquel Garrigues, dels Garrigues del carrer Nou, està escrivint una carta. A l’inici del conte només sabem que està dirigida a una dona. En Miquel és el barquer del poble, feina que li ve d’herència i va quedar-se sense feina des de que varen fer el pont de l’Ebre. Va demanar feina a la mina i després de vint anys va jubilar-se. Un dia, la dona li va manar a comprar unes medicines i l’apotecari, que sempre se li ha donat molt bé la pintura l’ensenya un quadre d’un barquer i dones i homes nues. Aquest quadre fa pensar en Miquel i se l’acut que si per alguna casualitat els homes han de creuar un riu amplíssim per arribar al seu destí ell podria ser qui els portés. Així doncs, escriu una carta a la Mort i li deixà dit a la família que quan mori se la cusin al vestit de casar, amb el qual té manat que l’amortallin, demanant-li a la Senyora Mort ésser el nou barquer i d’aquesta manera recuperar la feina que va perdre mentre era viu.

Podríem dir que aquest conte reflexa l’època en que representa que va ser escrit, però caldria dir que en Miquel Garrigues, al dirigir-se ni més ni menys que a la Senyora Mort, potser no hauria d’haver utilitzat un vocabulari tant col·loquial, que pel fet de ser col·loquial no indica que no sigui respectuós.
El que més caracteritza el llenguatge de Moncada és l’oralitat, sobretot en el cas de  les narracions breus. Això fa que sembli que les històries hagin estat recollides de la veu del poble. Per això, el narrador a vegades es presenta com l’escriba que intenta explicar les històries de la manera més fidel a la realitat.
L’autor reflecteix un lèxic i una fraseologia pròpia del català occidental. Concretament en aquest conte predominen les oracions juxtaposades: “No sé si l’home va ensumar les meves bòries perquè va insistir molt que allò només era una història de la gent d’abans, que segurament es tractava d’una invenció sense cap ni peus, i que, de tota manera, no en fes cabal perquè...” i oracions coordinades copulatives “... que se’n foti del mort i de qui et vetlla.”
Generalment, la majoria de la carta és escrita de forma enunciativa tot i que també hi apareixen interrogacions dirigides a la mort (retòriques, ja que no seran respostes) “¿Vostè sap què era passar la primera barcada, encara fosca nit, amb l'embarcació plena de minaires que diuen els carburs encesos?” i també fragments en mode subjuntiu (com a petició, en aquest cas a la mort) com per exemple "Per aquesta raó, senyora, li faig aquestes ratlles, a fi que em tingui present quan arribi el cas". Parlant de la semàntica, utilitza expressions col·loquials i de poble: "... la dicto avui, sense esperar a demà, no sigui cas que, per desídia o galvana, se me'n vagi tot en orris i em quedi de soldat de peu" o "... una potada que li encertà el pols i l'engegà a l'altre a l'altre barri sense un ai?".
Aquesta taula mostra aquell vocabulari que pot resultar difícil d'entendre:

Mot / paraula	Línia i pàgina	Significat
Barrina	Línia 5, pàgina 72	Rumiar o pensar molt un tema.
Cavil·la	Línia 5, pàgina 72	Pensar molt en alguna cosa.
Treure l'entrellat	Línia 7, pàgina 2	Saber que ha passat realment sobre una cosa misteriosa.
Sapastre	Línia 11, pàgina 72	Persona que té poc enteniment.
Galvana	Línia13, pàgina 72	Mandra.
Tracalada	Línia 27, pàgina 73	Colla nombrosa.
Panolla	Línia 37, pàgina 73	Panotxa, color taronja.
Aligot	Línia 50, pàgina 73	Ocell de rapinya, menys fort que l'àguila.
Esparverat	Línia 52, pàgina 73	Espantat.
Baldragues	Línia 56, pàgina 74	Home mal vestit.
Servava	Línia 62, pàgina 74	Complir amb les pròpies obligacions.
Tenir apamat	Línia 65, pàgina 74	Conèixer a fons quelcom.
Xalava	Línia 78, pàgina 74	Divertir-se molt.
Esgaiada	Línia 84, pàgina 74	Tallat en forma obliqua.
Fotimer	Línia 91, pàgina 75	Gran quantitat, abundància.
Desori	Línia 93, pàgina 75	Estat de desordre i confusió.
Bocamolles	Línia 104, pàgina 75	Persona que diu de seguida als altres els secrets.
Plorasses	Línia 104, pàgina 75	Ploramiques.
Esvalotar	Línia 105, pàgina 75	Fer molt soroll, molts crits.
Amaradeta	Línia 109, pàgina 75	Cobert.
Melangia	Línia 109, pàgina 75	Malenconia, sensació de tristesa.
Quimera	Línia 119, pàgina 76	Inquietud.
Esbandir	Línia 123, pàgina 76	Treure.
Catau	Línia 132, pàgina 76	Cau, amagatall.
Llaüts	Línia 142, pàgina 76	Llagut, petita embarcació.
Descarnada	Línia 155, pàgina 77	Mancat de carn (referència a la Senyora Mort).
Amortallar	Línia 180, pàgina 78	Vestir o embolicar al difunt en una vestidura o llençol per enterrar-lo.
Guiparà	Línia 180, pàgina 78	Veure de lluny.

Els temes principals són, en aquest cas, la força de lluitar pels somnis i altre tema seria la mort. Respecte al primer, en Miquel lluita per la seva vocació de barquer i no es deixa vèncer. Com que no pot exercir-hi al món del vius ell pensa que té la possibilitat de fer-ho al món dels morts i es decideix de escriure la carta, així quan ell mori la durà a sobre i la Senyora Mort podrà llegir-la. Pel que fa a la mort, en Jesús Moncada fa un tracte irònic i amb un to d’humor, això el que fa és aportar-los quotidianitat els lleva transcendència.
Podem dir que aquest conte és una crítica on l’autor parla dels anhels i dels somnis dels personatges, però  sense intencionalitat moral ni religiosa. Tracta temes com per exemple la desesperació ja que l’autor se sent frustrat des de que va haver de deixar la seva feina com a barquer i treballar com a miner, per això li agradaria treballar substituint a Caront creuant als morts  al lloc on viuen. A més, l’impacte que va causar la modernització dels oficis el va fer deprimir-se.

L’autor de la carta es troba en el moment que la escriu al Cafè de la Granota acompanyat d’en Miquel Dalmau, la Clenxa, el barber de la vila i s’expressa en present, a excepció de quan parla de fets passats que ho fa en pretèrit. Allà un any abans va morir l’oncle Campells jugant a la botifarra. 

Quant als personatges, no hi apareixen gaires. Els més rellevants serien:

PERSONATGE	CARACTERÍSTIQUES
Miquel Garrigues	Narrador intern i principal protagonista, concretament, l'autor de la carta. Va ser un sapastre pels estudis. Com a Miquel Garrigues del carrer Nou té el ulls desparellats (el dret negre i l'esquerre blau cel), els cabells panotxes i sis dits a cada peu. És el barquer de la vila, ofici que li ve de família, i s'encarrega de traslladar a les persones d'una banda del riu Ebre a l'altra. Sent passió per aquest ofici i és molt traçut. En el moment que escriu la carta treballa de minaire, ja que el govern a construït un pont i ja no cal el seu servei, llavors sent malenconia per la seva antiga feia i per això es decideix a escriure la carta. Creu en la vida després de la mort i que la mort llegirà la seva carta, a més té l'esperança de poder exercir de barquer al món dels morts.
Senyora Mort	Només és mencionada. És la destinatària de la carta. És la mort, l'encarregada de dirigir el món dels morts, on hi acudeixen aquells que se'ls acaba la vida pels motius que siguin. Se suposa que llegirà la carta del protagonista i ha de decidir si permetre que aquest prengui el relleu a en Caront i ocupi ell l'ofici de barquer. Se la qualifica d'espavilada.
Senyor Honorat	El Senyor honorat és l’apotecari al qual acudeix en Miquel per buscar un medicament. La primera aparició de l’apotecari és en un altre llibre: “En Camí de sirga”. És un home traçut amb els pinzells i és qui li dóna la idea a en Miquel de rellevar en Caront.
Caront	Caront a la mitologia grega era el barquer que es trobava a l'Hades i s’encarregava de traslladar les ànimes dels morts del món dels vius al dels morts a través d'un riu (riu Aqueront). En el conte hi apareix dibuixat en un quadre de l’apotecari i segons en Miquel té aspecte d’envellit. És una referència filosòfica i simbòlica ja que això significa que creia en la vida després de la mort.
Miquel Dalmau, "La Clenxa"	En Miquel Dalmau, conegut com la Clenxa, és el barber de la vila. És amic d'en Miquel Garrigues i hi és present quan s'escriu la carta a la mort al cafè de la Granota. És un xicot molt repolit i molt sabut en quant a les lletres. Apareix en més contes.
Capatàs	Cap de la mina on el narrador treballava. Interrompia amb crits els moments en els que en Miquel Garrigues quedava embadalit en els seus pensaments d'enyorança al seu ofici de barquer.
Dona d'en Miquel Garrigues	La dona d'en Miquel, que pateix dolor al genoll dret, és qui envia al seu marit a l'apotecari Honorat a comprar una medecina.
Els Garrigues	A Mequinensa hi ha tres famílies de Garrigues diferents que presenten certes diferències. Hi ha els Garrigues del carrer Nou (els del Miquel Garrigues, descrits anteriorment), els Garrigues del carrer Major, que també tenen el cabell panotxa i sis dits als peus. A més, tenen els ulls com els del carrer Nou però al revés: l'esquerre és negre i el dret blau cel. I també els Garrigues de la plaça de la Carpa, amb el cabell també panotxa i sis dits als peus i en quant als ulls, patien d'estrabisme.

En resum, podem dir que aquest conte encara que té caràcter crític i que parla d’un tema tan seriós com és la mort, ho fa amb un to d’humor. Ens ha resultat molt interessant, ja que gràcies a aquest toc humorístic  enganxa al lector.
Tot el llibre constitueix una unitat homogènia. És un llibre que, mitjançant la tipologia d’oracions, garanteix una ràpida lectura i això la facilita. A més, el significat del conte és una crítica contra l’època i la manera de fer dels habitants conservadors d’un petit poble. 

Laura Auñón i Laura Moreno