Un enigma i set triconis

FEM UN COMENTARI DE TEXT:

El Cafè de la Granota: "Un enigma i set tricornis"

Justificació:

Hem escollit aquest conte per a elaborar el nostre comentari de text ja que ho considerem una oportunitat per enriquir els nostres coneixements i també perquè tenim la oportunitat de parlar sobre un dels relats que mes ens ha cridat l’atenció durant la nostra lectura de la novel·la, a més d’oferir a l’alumnat la oportunitat d’entendre millor la història.

INTRODUCCIÓ:

Teniu a les vostres mans un comentari de text que ha estat elaborat amb la major precisió i dedicació. Un exercici orientat a plasmar per escrit totes les claus que permeten la comprensió plena del conte “un enigma i set tricornis”. El nostre comentari està basat en la lectura d'un text per a la posterior sinterització i valoració dividida en diverses parts i relatades amb la major coherència possible. Deixant de banda el grans pleonasmes, anem per feina¡

             

Juntament amb els altres catorze contes que conté el volum de Josep Moncada “el cafè de la granota”, un enigma i set tricornis fou publicat el març de 1985.

Quin sentit té el títol del conte respecte al seu contingut? Evidentment, el títol fa referència als trets argumentals del conte en què identifiquem “enigma” amb “desconeixement de la identitat de l’àrbitre pirata” i “set tricornis” amb “els set guàrdies encarregats de resoldre aquest enigma”. L’objectiu que han de complir aquests guàrdies, atenent a les ordres taxatives de les altes jerarquies són: acabar amb l’escàndol i arrestar al culpable. Cal comentar que el marc històric d’aquest conte ens situa a principis dels anys seixanta, on la dictadura del general Franco, es va arribar a estendre a tota Espanya. Els membres de la guàrdia civil, a totes les poblacions portaven un barret de tricornis, símbol dels militars i de la dictadura. Per aquest motiu al títol del conte es parla de “tricorni” i no de “guàrdia”.

Fig 1.0-"Un tricorni de la guàrdia civil espanyola."

Els fets succeeixen a Mequinensa, la població catalana on tenen lloc grans part dels contes que constitueixen el volum. En aquest, es parla sobre la mobilització de set tricornis per a resoldre un enigma que regnava en aquesta vila als anys seixanta. Els set guàrdies intentaven agafar a un individu que imitava a la perfecció el soroll emès pels xiulets dels col·legiats en els partits de futbol de cada diumenge. Aquest individu, tractat com a “àrbitre pirata”, apareix en els moments més decisius de cada partit per despistar a l’equip visitant i evitar gols en contra. Breument resumida, aquesta seria la trama principal del conte.

PERSONATGES

A continuació es fa un recull dels personatges amb major rellevància i que fan importants aportacions a l’obra de Moncada.

Personatge	Funció
Hermógenes Martínez	És el sergent comandant del post de la guàrdia civil del poble i el més vell de tots el guàrdies. Tanmateix, al final del conte descobrim que ell és l’àrbitre pirata.
Epifiano Torrijos	Més conegut com la Broca, és el membre més temible de la guàrdia civil, i el més ambiciós en la recerca de l’àrbitre pirata ja que li encanta l’orde i el futbol.
Pere Clots, Joanot de Monegre, Pere Sanses, Eusebi Rius, Robert Noguera i en Sebastiá Solers	Són tertulians del Café de la Granota i altres indrets esmentats durant el conte.
Marcelino, Rufino, Joan Rius, Pere Sabata i Manuel la Lloca	Els dosa primers són altres membres del cos de la guàrdia civil de la vila. La resta, són confidents secrets de les forces de l’ordre.
Mossèn Silvestre	És el mossèn de la vila i un dels molts amants del futbol del poble. Durant el conte, adopta un caràcter poc freqüent en un rector.
Cristòfol	És el cronista oficial del conte encarregat d’explicar els fets al xiquet, el nostre narrador. És un fanàtic incondicionat del futbol, caire que es demostra quan ajuda a apallissar a la Broca amb el recot de la vila, el senyor Silvestre.
Silvestre	És el rector de Mequinensa i vol que el equip de futbol guanyi els partís, per això, amb ajuda del Cristòfol, apallissen a la Broca que està a punt de saber qui es l’àrbitre pirata.

COM ESTÀ ESCRIT? CONTEXTUALITZACIÓ?

Un enigma i set tricornis és una crònica on el narrador, autoanomenat cronista en el relat, explicita la datació dels fets que s’expliquen: «el cronista vol aclarir que, llavors, a principi dels anys seixanta». Aquesta mateixa afirmació situa la veu narrativa en el temps que anomenem “actual” i el fet que es parli de la vila ens situa en la Mequinensa vella. La resta d’elements que apareixen en el text corroboren la localització i la datació: «la tertúlia dels llaüters», la figura del sereno, el vell Cristòfol, etc.                                             

El conte està escrit de dues maneres diferents, és a dir, ens trobem davant una dualitat de veus; a primera és una veu narradora que ens relata els fets que tingueren lloc aquell període de temps a la vila en tercera persona. Hem de suposar que es tracta d’un narrador omniscient del qual no tenim cap tipus d’informació(nom, cognom...). Tot i així, es fa lògic el fet de pensar que l’autor del relat és el xiquet que a tingut el plaer d’escoltar la historia que li ha explicat el vell Cristòfol.     En Cristòfol, és el cronista del nostre conte, l’encarregat de donar la informació dels fets sense que se li escapi ni una. Ens dóna informació addicional, punts de vista, opinions i tot tipus de detalls que ens ajuden o, a vegades perjudiquen, a l’hora de llegir el relat.  Ell narra la historia de quan ell era jove i va contemplar tan de prop els fets, com si va involucrar i com va acabar. Quan el vell narra, dóna la impressió de que estàs assegut en una cadira al cafè de la granota amb ell i que t’estàs amarant de tots els fets que van tenir lloc a Mequinensa.                                     Sabem que el Cristòfol no és l’autor directe del conte sinó el xiquet ja que tenim constància de quan el vell Cristòfol deixa de parlar: <<-va dir el vell Cristòfol->>.

     

     AMBIENT                                                                                                                 

     

     Ens situem en un petit poble, entre dos grans rius Espanyols: el Segre i l’Ebre. En aquesta conca, on es troben els dos rius, es situa el poble de Mequinensa. Més concretament, a Aragó, on es troben els rius Segre i Ebre. Allà trobem el poble de Mequinensa, conjuntament amb el Pantà de Mequinensa, molt a prop dels Monegres.                           El poble es descrit com una vila tranquil·la, on tota la gent es coneix i porta una vida normal. Hi ha diferents treballs anomenats al llarg de tota l’historia, com per exemple el de cambrer, sabater, ferrer, llaüter, tots típics de poble; que doten a la vila d’una ruralitat increïblement preciosa. També s’han descrit camps de conreu i altres vinyes típiques de l’època. Decidim que l’acció té lloc en un indret rural ja que, en ser tan petit, la gent es coneixia mútuament i tots eres reconeguts per tots. Qualssevol notícia trigava molt poc en escampar-se per tota la vila.

ESTRUCTURA:

Pel que fa a la forma en què es distribueix el conte a descriure, “un enigma i set tricornis” respecta la clàssica estructura argumental d’un conte literari. En aquest relat, l’autor ens situa al Cafè de la granota, on en Cristòfol explica una historia dels anys 60 al xiquet. Direm per tant, que la forma de presentació del conte és un diàleg reescrit per un narrador omniscient(el xiquet anys després).

S’hi identifica una introducció que situa al lector en el llindar del conte pròpiament dit. Aquí es donen els elements necessaris per comprendre el relat. S'esbossen els trets dels personatges, sobretot els dels personatges principals(guàrdia, per exemple...), bé sigui per mitjà de la seva descripció o bé narrant el succés que fa arrencar la historia, es dibuixa l'ambient en què se situa la acció i com a recurs estilístic, Moncada no diu res de què a passat, simplement ens parla d’una recerca i d’un conflicte. A la introducció  d’aquest conte, es marquen algunes formules estereotipades(vilatans xafarders, entre d’altres...), marcadors temporals(anteriorment, abans, ara...)  i espacials(a la dreta, a, en...). L’autor, per donar misteri al conte, no diu res de què ha passat i no respon a cap de les preguntes inicials que fan possible l'existència de la trama, el per què, el com, qui... Durant aquesta introducció, s’intenta transmetre al lector la personalitat dels habitants de la vila als quals acusa de xafarders: “La tertúlia dels llaüters del moll de les Vídues”, “llocs de reunió dels vilatans”, “confidències, converses comprometedores i xafarderies”... El cronista ens parla sobretot dels guàrdies que, amb el seu afany de trobar alguna pista que els faci arribar fins a l’àrbitre pirata(del qual es parla més endavant), utilitzen un zel investigador que altera la vida dels vilatans. Davant aquesta situació, observem que l’autor aprofita per afegir un altre símbol al conte per mantenir, probablement, un to humorístic i justificar la xafarderia dels usuaris de la vila: la Solomé, una cotorra del Cafè que fou enviada a l’exili vergonyant del galliner per la seva capacitat de parla. La Solomé, de forma irònica, sent un animal pacífic, converteix la seva presència al Cafè de la Granota en una estada perillosa. En aquest context d’intensa investigació dels guàrdies, la gent da Mequinensa es veu obligada a conversar sobre temes que no els poguessin comprometre. De temes, s’esmenten: dones, carbó, riu, collites(el fet de que es parli de “dones” i no de “homes” dóna un to masclista al conte, des del nostra punt de vista).

El nus o desenvolupament del conte s’aprofita per donar pas a l'exposició del problema que cal resoldre. Va progressant en intensitat a mesura que es desenvolupa l'acció i arriba al clímax o punt culminant, on hi ha la màxima tensió, per després declinar i concloure en el desenllaç. El cronista ens presenta per fi la causa de tot l’enrenou que té lloc a la Vila, l’àrbitre pirata(també coneixem a altres personatges) i les seves intromissions en els partits, les quals són l’epicentre dels fets que descriu el cronista. En aquest desenvolupament, l’autor també complementa la personalitat i caràcter dels vilatans amb la informació ja donada a la introducció. L’àrbitre pirata és un personatge tipus que Moncada utilitza per descriure el típic aficionat dels partits de futbol. Es caracteritza per la seva capacitat d’imitar el so dels xiulets dels àrbitres. Aquest, apareix en els moments de major tensió i clímax  per interrompre el partit i assegurar la victòria del seu equip. És un subjecte del qual no sabem res i que l’autor manté i reconeix com a “àrbitre pirata” per fer despertar el nostre interès i suspicàcies sobre la identitat d’aquest individu. De forma irònica, aquest àrbitre de palla que abans havia adoptat una actitud clarament bel·ligerant contra els equips rivals, confessa al Mossèn que sent remordiments per les seves accions i decideix abandonar les seves intromissions com a àrbitre pirata. No obstant, gràcies a la tècnica de narrador omniscient ens adonem de que el capellà enganya al pobre home amb arguments sense sentit.

Normalment, el desenllaç o final hauria de resoldre el conflicte plantejat, concloure la intriga que forma el pla i l'argument de l'obra. Es caracteritza per la transformació del personatge principal, ja que es resolen els seus problemes, i per l'execució d'un final moralitzador i educatiu. Però en aquest conte, Moncada, per dotar de realisme la historia decideix plantejar un final format per un conjunt d’interrogacions o preguntes retòriques a les quals hem d’imaginar una possible resposta. És ,per dir-ho d’alguna manera, un final obert tot i que s’ha de comentar, això si, que es reconeix la identitat de l’àrbitre pirata, la major intriga(“un enigma”) que recull el conte.

Dins els dos grans grups d’estructures que trobem als contes de l’obra (soliloquis i cròniques), nosaltres qualificaríem “un enigma i set tricornis” com a crònica ja que ens trobem davant d’una narració directa i immediata d'una notícia amb certs elements valoratius i secundaris respecte la narració dels fets(sobre tot al començament). A més, durant el conte s’intenta reflectir l'esdevingut en un cert període del passat, on el cronista ens situa com a “els anys seixanta”. Un altra justificació és el fet que Moncada utilitzi un relat detallat, carregat, seqüencial i oportú dels esdeveniments d'interès col·lectiu, en el qual es ressalta com succeeixen els fets i es recrea l'atmosfera en què es produeixen(a més de fer comentaris i judicis personals per part del cronista, que parla del com i el per què dels successos que ell mateix tracta).

RECURSOS TIPOGRÀFICS I LINGÜÍSTICS:

Tipografia: ens ha cridat molt la atenció el fet de que els dos últims paràgrafs estiguin escrits entre dues fletxes. Vam suposar que probablement feien la funció de il·lustrar-nos el desenllaç de l’obra o que, probablement, el narrador citava textualment les paraules del vell Cristòfol el qual s’avia inclòs dins de la historia. Però, si això és així, el conte sencer hauria d’estar redactat entre dues fletxes, cosa que ens va desconcertar un mica. A més la posició de les fletxes és inusual ja que totes tenen la mateixa direcció. (Pàg 98,99)

Antítesis: en els primers paràgrafs del conte, el Cristòfol descriu el poble com una vila plàcida, riallera i calmosa. A aquesta afirmació, s’oposa la visió que nosaltres tenim de la vila un cop acabat el conte ja que descobrim l’actitud que la gent adopta al camp de futbol i a les tertúlies davant el conflicte, per no mencionar les actituds que tenen en altres contes de la novel·la(discussions, robatoris, pallisses...).

Personificació: (Cristòfol i xiquet conversant al cafè): el fet de que un animal mort i dissecat pugui contemplar impassible i polsós el batibull del cafè, comporta atorgar-li unes qualitats humanes de les quals no disposa.

Un altre exemple de personificació és presenta quan el narrador explica que el motiu de l’enrenou que estava tenint lloc a la vila no ho sabia ni el terra, volent dir que ningú en sabia res(si el terra és capaç de saber coses, és per què té qualitats humanes, cosa que no és possible).

Derivació: podem identificar un recurs d’aquest tipus quan Robert Noguera diu “...ni gall ni gallina”. Recordem que la derivació és l’ús proper de paraules derivades d’una mateixa arrel.(en aquest cas, gall a passat a ser femení en acoblar-hi un “ina”).

Ironia: “els deprimits tenien la il·lusió secreta de perdre les apostes”(no és usual tenir il·lusió de perdre alguna cosa).Cal comentar que la ironia és un dels temes clau d’aquest conte i per això dedicarem un apartat més ampli a aquesta qüestió.

Exclamacions: moltes d’aquestes tenen lloc durant el partit. “Faci’l pensar, senyor àrbitre!”, per exemple...

Hipèrbole:  “...davallada que no havien pogut aturar ni[...] els exorcismes que mossèn Silvestre practicava al camp de futbol...” Considerem que és una idea exagerada que una persona hagi de recórrer als exorcismes per un simple partit. Probablement, Moncada intentava criticar el caire dels aficionats davant les derrotes del seu equip de futbol.

Un altra exageració és: “el desconegut capaç d’imitar el xiulet dels col·legiats amb una traça diabòlica”. També es podria considerar una metàfora.

Interrogacions retòriques: “¿Quin sant s’havia penjat? ¿Què volia dir aquella allau de denúncies...” i moltes més preguntes durant el conte que no esperen cap resposta sinó que el seu objectiu és intensificar el contingut del mateix.

Metonímia: es converteix en una metonímia el fet de que els guàrdies siguin reconeguts com a tricornis(capell o barret negre amb tres puntes que els caracteritzava).

Llenguatge: L'obra de Jesús Moncada presenta elements lingüístics del català de la franja de ponent, del català parlat en territoris que administrativament pertanyen a la comunitat aragonesa. És el català occidental, concretament el seu subdialecte nord-occidental, molt oral.  L'autor es presenta com un cronista que anota tan fidelment com pot allò que li explica el vell Cristòfol. Per tant, és lògica l'aparició d'occidentalismes, formes locals, lèxic relacionat amb la navegació fluvial... Destaca també doncs, l'oralitat, amb freqüents intervencions del vell, la veu del poble, l’abundància de frases fetes...

Lèxic: algunes de les paraules que conformen els diferents paràgrafs del conte són difícils d’entendre i, a vegades, poc clares. Moncada fa ús de moltes oracions subordinades(a les converses no) extenses i que a vegades ens desconcerten una mica. És per això que diem que l’autor utilitza oracions molt carregades.

Estil: Destaca l'agilitat i la concisió expositiva, així com un ritme ràpid, gairebé vertiginós. Moncada s'esforça i repassa els seus textos perquè no hi sobri cap paraula(no suporta els pleonasmes). L’estil és ràpid ja que tanmateix a les dues últimes pàgines resol el misteri del qual es parla al títol.

 LA IRONIA:

Probablement, l’humor i la ironia són dos dels temes que caracteritzen aquest conte. Estan presents durant tot el relat i donen realisme a la historia. Sovint, l'humor en aquestes narracions està motivat per un fet insòlit, que força de manera subtil la lògica d'una realitat quotidiana. En primer lloc, sabem que el vell Cristòfol és un personatge alegre i rialler amb la qual cosa podem intuir que el conte tindrà la seva porció d’humor.

Sembla irònic el fet que el policia sigui el delinqüent i el mossèn el seu aliat. Recordem que l’actitud del Mossèn Silvestre no a estat la pròpia d’un capellà de poble. En primer lloc, un capellà no enganyaria a un pobre cristià que, penedit de les seves accions, es presenta a la rectoria per confessar les seves barrabassades i assumir qualssevol penitència. Diem enganyar referint-nos a que el mossèn, espantat davant la renúncia de la l’àrbitre pirata, calma al visitant i intenta esvair els seus sentiments de culpa amb argumentacions estúpides com que els seus malsons eren fruit d’una dieta massa pesada per a la nit. Descobrim, per tant, que el mossèn és un fanàtic incondicional de l’equip(probablement, més que el propi àrbitre pirata). És irònic, doncs, que un capellà(molt cristià) adopti una actitud així(enganya i també apallissa, juntament amb el Cristòfol, al pobre la Broca).

Podem identificar una altra ironia quan es diu que si l’equip perd i baixa de categoria, els habitants haurien de dedicar-se a la política únicament i oblidar el futbol. Pe tant, ironitza la corrupció. També es podria dir que aquesta afirmació és una crítica social i política ja que al conte s’il·lustren satíricament les actituds moralment criticables d'alguns personatges, permetent entreveure al lector les simpaties personals de l'autor. Sovint, a l’obra en general, els personatges humils hi són tractats, dintre de la crítica, amb tendresa, mentre que els més benestants o poderosos reben sarcasme o ironia corrosiva.

 CONCLUSIÓ:

En conclusió ens agradaria dir que el fet d'haver portat a terme aquest treball ens ha semblat una gran oportunitat per aprendre a fer un comentari de text tenint en compte tots els aspectes que ha de reunir un de caire mitjanament formal. 

A més, tot i que des d'un principi les obres que reuneix el volum de Josep Moncada poden semblar carregades i poc clares, fer un comentari de text amb les idees bàsiques ens ha ajudat a assimilar i comprendre millor el conjunt de l'obra des de tots els seus angles.

Pel que fa al contingut del conte, ens ha semblat digna d'estudi l'actitud que la gent del poble adopta davant les situacions que es relaten en aquesta història(i en general, totes les altres). Moncada ens descriu molt detalladament el caire d'alguns dels vilatans. Per aquesta raó, ens dóna la impressió de que tots aquest són personatges tipus(els aficionats al futbol, els guàrdies mal educats, el mossèn poc cristià(humor)... i molts més).

S'ha de dir que realment "el cafè de la granota" és una obra que hauria d'arribar a les mans de tots els aficionats a la lectura.

Ens acomiadem amb una fotografia de Moncada i la vila de la Mequinensa i el riu Ebre del qual es parla al llibre sovint. 

Jamal Oubaslam i Alejandro Robledillo