jueves, 20 de marzo de 2014

Preludi de traspàs


“Preludi de Traspàs” és el vuitè dels setze recull de contes de Jesús Moncada, “El Cafè de la Granota”. Es tracta d’una narració no massa llarga en comparació amb les altres, és a dir, podem dir que la seva extensió és curta. És una única narració a mode de monòleg que explica un dels personatges de la història amb informacions que ha rebut d’altre personatges prèviament a la narració. Podríem acabar dient que es tracta d’una narració en mode de prosa.

Abans d'analitzar el conte més profundament, cal saber perquè Moncada va escollir quest títol. El significat ens fa referència als moments anteriors (per això es diu preludi) a la mort de l’àvia (és a dir, al seu ‘traspàs’ a l’altre barri) ja que és un fet evident que està a punt de morir. L’autor ha escollit aquest títol, probablement, perquè el punt més important de la història es basa en el propi fet que l’àvia es troba a les seves acaballes; deixant de banda els fets que la duen a la mort. 

En aquesta història s’explica el patiment que pateix una àvia. Ningú sap per què fins que la tieta Ramona, que sempre ho sap tot i s’assabenta de totes les coses, recorda que fa temps l’avi va plantar una figuera sense el consentiment de l’àvia. A ella no li agradava la idea de tenir aquest arbre al costat de casa perquè implicaria molts inconvenients, tant estètics com útils. Aquesta mai ho va oblidar i quan l’avi va morir ella va tallar la figuera sense pensar-ho dues vegades. Per aquesta raó l’àvia tenia por a morir, perquè pensava que el seu marit l’estava esperant a l’altra banda per demanar-li comptes.

A continuació es mostra una taula amb el significat dels mots que apareixen a la història i que poden resultar desconeguts o confusos. Els verbs apareixen aquí en infinitiu.

MOT
Línia
SIGNIFICAT
Esfereïda
1
Espantada profundament
Esbatanat
4
Obert de bat a bat
Afitorar
7
Clavar la mirada a algú fixament
Ablanir
10
Estovar, suavitzar
Tupí
19
Olla petita amb una sola ansa
Decandiment
25-26
Estat de qui ha perdut la força o la vigoria
Insidioses
28
Que posa insídies (coses que es diuen arterosament per ferir algú)
Galindaines
41
Raons frívoles, sense cap importància
Entaforar
41
Amagar, especialment en un forat o amagatall
Apotecari
42
Farmacèutic
Volanderes
43
Que es mou per l’aire, solt, d’un lloc a un altre
Balba
71
Que executa amb dificultat i imperfectament els moviments que li són propis, dit especialment de la llengua i, per extensió, de les mans, dels peus, etc.
Covar
72
Covar l’odi, tenir-lo en secret però pensant-hi contínuament fins a poder satisfer-ho
Obstinada
80
Que manté amb tenacitat una resolució, un propòsit, una opinió i que no cedeix als arguments o a les amonestacions
Encarcarar
83
Perdre la flexibilitat, esdevenir rígid
Amortallar
85
Embolcallar amb una mortalla
Albirar
87
Veure de lluny (alguna cosa) sense distingir-la bé

El relat, com és habitual en la prosa de Moncada, és ric en locucions i frases fetes que contribueixen a donar agilitat i un to popular al text. A continuació es mostren les que apareixen a la història (o les més importants) amb el seu significat, malgrat moltes són de sentit comú i molt conegudes.

FRASE FETA
Línia
SIGNIFICAT
Li va escalfar el llit manta vegada

43

Si no va mau, no bada boca
45
 Si no va begut no diu res
Que si això i que si allò, i que si tomba i gira
60
Expressió col·loquial 
Fins que en tingué prou
60-61
Quan ja no podia suportar més la situació
Havia covat el seu ressentiment durant anys i panys
72
Havia gestat el seu ressentiment durant molt de temps 
Recorda fil per randa
75
Ho recorda perfectament, amb tot detall
Necessitaren Déu i ajut
85
Els costà molt aconseguir-ho (ficar el cos de l’avi al taüt)
Sempre tenia la pólvora a torrar
92

Es veu el trill als garrons
94
Trobar-se en perills, dificultats
La por se la menja
96
Té un gran neguit i remordiment de consciència

A continuació es mostra una taula amb els personatges que apareixen en la història i amb la funció que compleixen cadascun d’ells, és a dir, amb una petita descripció complementària.

PERSONATGE
DESCRIPCIÓ
El nét
Narrador de la història. En l’apartat següent se’n parlarà.
L’àvia
Protagonista de la història. Està a punt de morir. En el temps real no fa cap intervenció, i el narrador només fa menció al que va dir en un passat en estil indirecte. Se la descriu de manera desagradable al llit, ja que està a punt de morir tot i que ella no vol. La tieta Ramona la descriu com una ‘gata moixa’, és a dir, molt resignada.

Mou sense parar la nineta embogida de l’ull dret, un ull que manté esbatanat a tota hora com si no hi tingués parpella. [...] També li lluiria igual l’esquerre si no fos que la malaltia l’hi va assecar i li quedà mort, com el d’una nina.”
L’avi
Personatge molt important tot i que al temps real de la història ja estava mort des de feia quinze anys. Pels seus actes, es descriu com un home molt tossut i que feia el que volia sense escoltar els consells de la seva dona.
La tia Ramona
És la germana de l’avi. És la viva representació de la dona vídua i tafanera del poble, amb capacitat per recordar totes les coses vistes i passades (tant en l’àmbit familiar com en el mateix poble). Gràcies a ella, la resta de personatges saben la raó per la qual l’àvia no vol morir (ella és l’única que se’n recorda del fet de la figuera, ja que, a més, vivia amb ells dos). És sempre present al costat de l’àvia.
La tia Teresa
Vídua. Se’n fa menció ja que el seu marit va ser un exemple de mort plàcida. Va a visitar l’àvia abans de morir. No es sap de qui és germana.
La tia Carme
No s’explica res d’ella. Juntament amb les altres ties, va ajudar a ficar el cos encarcarat de l’avi mort al taüt.
L’oncle Orestes
Ja és mort al temps real de la història. Es posa com a exemple de mort plàcida, ja que un dia va anunciar la seva dona que es moriria tranquil·lament mentre ella feia el sopar.
El senyor Honorat
És l’apotecari, qui subministrava les medecines a l’àvia i al poble en general. No té un paper important.

El tema que predomina al conte, com ja era evident, és la mort, ben present en la vida del poble. Aquest és un tema molt recorrent als contes de Montcada, ja que l’acció de tots ells es situa a Mequinensa – un poble molt supersticiós i que, per tant, té por a la mort i al que hi pugui haver després. Tot i així, el tema de la mort rep un tractament d’ironia i d’humor que li treu importància i li aporta quotidianitat. En aquest conte, la mort té un to més greu ja que és la causa que desenvolupa l’acció de la història –a la por a la mort és el que fa a l’àvia mantenir-se viva. Es manté una superstició constant, ja que l’àvia creu realment que es trobarà amb el seu marit a la nova vida quan mori. Montcada, però, com ja hem dit, aporta ironia – això es pot veure en dos passatges: el primer, quan es dóna l’exemple de la tia Teresa (esmentat a l’apartat ‘Personatges’) i, el segon, descrivint l’àvia al seu llit.

 El narrador, en aquest cas, és intern en tercera persona. No sabem la seva edat, però ens podem imaginar que es tracta d’un jove (un nen petit o un adolescent) ja que, al referir-se a la dona que s’està morint com l’àvia, deduïm que és el seu nét. Tot i així, no es pot descartar que sigui ja una persona adulta. És omniscient i sap el que pensen els personatges ja que els coneix a la perfecció al ser membres de la seva família.

L’espai de la història és la pròpia casa dels avis, on s’esmenten l’habitació, la cuina i el jardí. La caracterització de l’ambient varia segons si es tracta del moment ‘real’ del conte o si, per altra banda, parlem d’algun dels fets passats.
En el primer cas, l’ambient es descriu com un lloc fred, sense vida, on tothom està esperant que l’àvia finalment mori. Aquestes sensacions no vénen marcades per una descripció explícita del narrador, sinó pels propis fets que s’esdevenen – l’acompanyament de les tietes, la desagradable descripció de l’àvia. Cal dir, però, que el poc espai del qual consta el conte (no arriba a les tres pàgines) no permet donar una descripció clara de l’ambient, ja que més aviat es centra en la descripció psicològica dels personatges (sempre a partir del que fan, i no de manera directa) i en la rememoració dels records de la tia Ramona que són la causa per la qual l’àvia no vol morir.
Els fets del passat, per altra banda, tampoc profunditzen gaire en el paper ambiental o atmosfèric. El narrador es centra més en descriure l’acció dels personatges sense escaure en la descripció de la casa o el jardí o de la situació en general.
Podem dir, doncs, que la caracterització de l’ambient en aquest conte no queda gaire definida i que és el lector qui ha d’imaginar-se els escenaris a partir de l’acció o descripció dels personatges i del que està passant.  

El temps intern es situa en la casa dels avis en el moment en que l’àvia està a punt de morir. L’acció només dura uns quants minuts, el temps en el que el narrador triga a descriure l’escena. Tot i així hi ha diversos flaish-backs, on se’ns porta al passat. Els fets que es relaten reculen fins al moment que es va plantar la figue­ra; podem inferir que l’àvia que està a punt de morir va viure aquests fets en la seva edat adulta en estar ja casada. El moment que va ser tallada la figue­ra es retrotreu «més de vint anys» enrere i l’espai de temps entre els dos successos es va perllongar «durant anys i panys». Per tot això es pot aventu­rar que la narració és explicada des dels anys vuitanta, que el fet de tallar la figuera va ocórrer a principis dels seixanta i que va ser plantada molts anys abans. Segons aquesta temporalització l’acció “actual” hauria de fixar-se a la vila nova i l’acció passada a la vila vella. Així, podríem dir que el temps extern de la narració va des del 1985 (moment en el qual es narra) fins vint anys enrere, on ocorren tres fets – el plantejament de plantar un arbre, la plantació en sí i la mort de l’avi.

Dins les característiques del llenguatge podem dir, primerament, que es tracta d’un to català nord-occidental. Això es pot saber per l’estil del narrador i no pas per les intervencions dels personatges, ja que gairebé no n’hi ha. En general Montcada en aquest llibre utilitza un llenguatge relacionat amb el camp semàntic de la navegació, malgrat en aquest conte és pràcticament inapreciable. Utilitza un to i el narrador explica les coses de tal manera que dóna la sensació que algú està narrant la història oralment, com si hagués estat recollida directament mentre el narrador, en aquest cas el nét, explicava la història de la seva àvia.

Si analitzem el tipus d’oracions que utilitza l’autor per redactar la història veiem que la majoria són oracions compostes de tipus juxtaposades o bé coordinades i molt curtes. Això es pot apreciar en aquest paràgraf: 

“Tanmateix, la culpa no és més que seva. Si no hagués fet el que va fer, ara, les coses li anirien d’una altra manera. I el que va fer, ho sabem tots. Si algú ho oblida, tenim la tia Ramona per fer-nos-en memòria. La tia Ramona es recorda de tot: té presents els anys de les riades –les del Segre i les de l’Ebre-, els noms dels llaüts que ha vist navegar, els aniversaris de la família, i no se li despinten de l’esma ni baralles, ni bateigs, ni bodes ni aparicions de difunts, ni particions de terres, ni les darreres paraules dels moribunds.”     

Malgrat també podem trobar alguna oració subordinada de relatiu curta i senzilla. El fet que Montcada utilitzi com a recurs aquest tipus d’oracions és degut a la intenció d’agilitzar, dinamitzar el relat i marcar les idees importants, simplificant el relat sense allargar-se massa. 
Utilitza en tot moment un to humorístic portant una situació tant quotidiana i amb poca acció  com els minuts abans de la mort fins a un punt inversemblant i una mica hiperbòlic, exagerant el fet que tallar la figuera li aporti tal patiment i neguit.

Per acabar, dir que, aquest conte té una connotació màgica, sobretot en un moment determinat, en el que l'avi acaba de morir i l'àvia aprofita per talar la figuera. Com a conseqüència aquest ho nota d'alguna manera inexplicable i s'encarcara al llit de mala manera. A més l'argument del llibre en si és màgic, ja que el motiu pel qual l'àvia no vol morir és perquè tem que el seu marit la renyi en l'altre vida pel que va fer.

Vam triar aquest conte per tal com tracta el tema de la mort de l'àvia, portant una cosa tant dramàtica com aquesta a un ambient divertit, i per la capacitat que té en aquest conte de fer una descripció tan exhaustiva dels fets en molt poca extensió, amb prou feines 4 pàgines.  


Laura Soto i Juan Vigueras

16 comentarios:

  1. Empieza por P y acaba en E
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    .
    POOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOLEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE

    ResponderEliminar
  2. PORO POROMPOMPERO PORO

    ResponderEliminar
  3. esto es un perro que era una goma, un dia se rascó y se borró. Fin.

    ResponderEliminar
  4. esto es un cerdo que hizo oink y se ahogo. FIN (RT SI FINAL INESPERADO)

    ResponderEliminar
  5. tuu que pesados con la puta pole ee

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. DE TU HEMVYDIA SALE NUESTRA POLE EEEJEJEJEJEJJE:]

      Eliminar
  6. OYGAN AKI ES EL TUTORIAL DE COMO INSTALAR INTERNETE EXPLORER:P Like si venis por wiillirex Xd

    ResponderEliminar
  7. Bua que interesante conver.. hmhm... esto no se supone que es una pàgina de frases echas en catalan?? esto es un putissimo lio

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. pa k kieres saber si es una suposicion jaja saludos

      Eliminar
    2. Esto aun esta activo? llego a la pole?

      Eliminar
  8. jajja k ijuesputa son ustedes los katalanes negreros

    ResponderEliminar
  9. quin treball tan complet. Un anàlisi dels bons

    ResponderEliminar